Introducció.
Un referent que serveix, cristianament parlant, per valorar l’autenticitat de les institucions i el comportament de les persones al llarg de la història, i també actualment, és la correlació fe-vida.
En els evangelis abunden les al·lusions de Jesús sobre aquest tema. Les recriminacions i condemnes que feia Jesús als fariseus i a tots els funcionaris de la religió i del temple, són abundoses i clares.
Per a qualsevol cristiana o cristià, Jesús representa la coherència total entre fe i vida, entre el que deia i predicava i el que feia i vivia.
Des d’aquest paradigma podem examinar el comportament d’institucions i persones a través de la història. Així podem qualificar com aberrant el comportament de la majoria de bisbes en la Guerra Civil espanyola, o el comportament de personatges sinistres, com Franco i Pinochet, que entremig de les penes de mort que signaven, se n’anaven a prendre la comunió. Tots convindreu que no hi ha la mateixa coherència cristiana entre el comportament de Kiril i de Pere Casaldàliga. Kiril, màxim representant de l’església ortodoxa russa, i encoratjador de la guerra de Putin contra Ucraïna;Pere, amenaçat pels poderosos per encarnar i assumir les esperances i lluites dels oprimits a la recerca del seu alliberament integral. Tots dos cristians, tots dos distints.
Fe i Vida. Perfil personal.
Però, a què ve aquest preàmbul si del que es tracta és parlar de Juli Ciges? Senzillament, els qui l’hem conegut i hem estat amics d’ell, podem afirmar i afirmem, que en la seua forma de ser, de relacionar-se, de valorar les coses, dels compromisos que assumia personalment, podies, a través de la seua vida, albirar la fe que tenia i la coherència de vida que traspuava; i a l’inrevés, a través de la fe entenies els compromisos que prenia.
Una al·lusió al caràcter de Juli. Els qui duem una vida celibatària i no tenim dona i fills, no sempre i en tots els casos, però tenim el perill de caure en una vida mancada d’afecte, tendresa i cordialitat. Una caràcter avinagrat. No era aquest el tarannà de Juli. Al contrari, s’identificava amb el que l’encíclica Evangelii Gaudium proclama: només la bondat inseparablement personal i política pot dur l’alegria de viure en aquesta terra i sostenir la llarga lluita per la pau i la justícia universal.
Per últim, els tres anys que va passar entre casa, hospital, quimioteràpia, cadira de rodes, sense enfonsar-se anímicament, en són una prova fefaent de la seua plenitud i fortalesa humana i espiritual.
Fe, Política i Compromís personal. Perfil politicosocial.
Hi ha capellans que són bones persones però la seua vida queda emmarcada per la casa abadia, l’altar i la sagristia. Són bones persones però així ni es transforma la societat ni l’església. No hemd’oblidar que la dimensió social forma part de la condició humana, que formem part de la societat i som ciutadans amb tots els drets i deures. Justament per això, el subjecte transformador tant de la societat com de l’església, sempre serà un subjecte col·lectiu.Juli n’era plenament conscient d’aquesta vessant politicosocial i ho assumia com un ciutadà responsable. Les manifestacions de protesta contra situacions injustes i les reivindicacions per una societat més digna i humana formaven part, per dir-ho d’alguna manera, del seu ministeri. Perquè la memòria de la Bona Notícia de Jesús sempre ha estat i serà políticament i religiosament subversiva.
Entre parèntesi és oportú fer menció del fet que molt pocs capellans participen en organitzacions civils i laiques, com ara associacions de veïns, moviments socials, sindicats, ONG, partits, com si la situació dels immigrants, el millorament de les situacions laborals, les condicions sanitàries i educatives, barris per a viure i conviure dignament, com si tot això no ens importara gaire. Juli hi participava activament i donava obertament suport.
Tots hem conegut i hem participat en les més de trenta edicions del Fòrum Cristianisme i Món d’avui, i és possible que també tingueu notícia d’un grup anomenat, ara, Grup Cristià del Dissabte, que des que acabà el Concili, i amb altres noms, existeix. Doncs bé, en tots dos hi era Juli. En el primer com a fundador i mentor, en el segons, donant-nos espai i acollida, i sempre aportant coratge, entusiasme, propostes i alternatives. També va formar part durant uns anys de l’HOAC.
Tot açò posa de manifest que la societat no canvia per ella mateixa, calen accions i compromisos politicosocials perquè els poders fàctics no estronquen les ànsies d’una societat millor i més justa. I, a l’església, igualment són necessàries noves aportacions pastorals i teològiques, altrament no hi haurà renovació.
Treballar en equip, i promoure-ho a voltes resulta difícil i fastigós, però és imprescindible per no quedar-nos aturats en l’immobilisme i la queixa.
Fe i ministeri. Perfil presbiteral.
Estem vivint un tsunami cultural i científic que , indubtablement, té repercussions en la teologia i la pastoral. Les religions que elaboraren tot el seu patrimoni simbòlic en el context del vell imaginari ara ja obsolet, apareixen antiquades i incomprensibles. En el llenguatge litúrgic és on, com més va més estrany i anacrònic es manifesta, ja que la cosmovisió que traspuen els textos litúrgics són propis de la societat agrària del Neolític i l’oposició a la cultura científica i moderna que en resulta és absoluta.
El repte que tenen els responsables litúrgicsper reobrir l’esperança a les nostres generacions, no és altre que fer un esforç creatiu i profètic per tal d’afavorir celebracions actives, participatives, vinculades a la vida i als problemes de la societat i, a més a més, alegres i vibrants.
La tasca és apassionant i urgent, un repte que no podem eludir sobretot si tenint en compte el tarannà conservador i tradicionalment teista de l’església en aquesta matèria. Per això cal posar en valor les persones“responsablement transgressores” que s’hi fiquen, altrament l’immobilisme litúrgic ens converteix en una peça de museu sense significació per a la dona i l’home actuals.
Parlant d’actitud transgressora i referint-nos a les celebracions litúrgiques de Juli, cal posar de manifest, entre altres coses, tres característiques que identificaven el nostre company:
*textos amb un llenguatge actual, tot i recollint les esperances i angoixes que preocupen l’ésser humà.
*celebracions activament participatives. És excepcionalment modèlica que la pregària eucarística, que només el celebrant sol recitar des de l’altar, siga pronunciada de forma dialògica i comunitària.
*sempre hi és present el càntic, amb melodia i lletra interpel·lant. El càntic ens agermana joiosament i fa vibrar les emocions.
Els qui heu participat en els fòrums en sou conscients del que estem dient. La revitalització de la litúrgia requereix l’existència d’un grup que anime, assage i promoga la participació de la comunitat, condició sobre la qual Juli n’era conscient i conseqüent.
Voldria destacar puntualment tres referències que caracteritzaven les celebracions de Juli:
*feminització del llenguatge litúrgic. En la litúrgia oficial, quan s’invoca Déu es fa com a Pare, és a dir, com un ésser del gènere masculí. No cal dir les repercussions que es desprenen: si Déu és home, l’home és déu, l’home es converteix en el lloctinent de Déu. Tot un reforçament doctrinal a la cultura patriarcal tan en voga en l’església. No era, tanmateix així, en les celebracions de Juli que sempre s’invocava Déu com a mare i pare.
*en la fórmula de la consagració del vi, des del Concili, el text oficial deia: la sang de l’aliança nova i eterna, vessada per vosaltres i per tots els homes, en remissió dels pecats. Des de fa uns anys la Conferència Episcopal Espanyola ho ha revisat restrictivament. El que abans era per a tots o per a tothom, ara és per a molts. Un canvi molt significatiu, oblidant que Jesús no és una propietat de l’església, sinó de la humanitat. Ja us podeu imaginar que en les celebracions en què Juli era el responsable, la salvació proclamada de Jesús era per a totes i tots, per a tothom.
*hi ha lectures litúrgiques que són ofensives per a la sensibilitat actual i, per tant, mereixedores per a ser silenciades. Per no abusar del vostre temps només em referiré a la segona lectura de la festa de la Sagrada Família que acaba dient: “mujeres, sed sumisas a vuestros maridos, como conviene en el Señor”, sense tenir en compte que actualment i afortunadament un signe del temps és el moviment feminista, que contrasta amb una església patriarcal, clerical, masculina i autoritària.
Davant d’un text d’aquesta naturalesa hi caben tres respostes: 1/ obediència cega i acrítica, aço és, llegir-lo rutinàriament tal qual sense més problemes. 2/Intel·lectual, convertir l’homilia en una mena de classe per explicar com s’ha d’interpretar el text. 3/ Operativa i pastoral, senzillament ometre aquest verset. És el que feia Juli en aquest text i en altres de semblants.
Cloenda.
Acabe com he començat. Allò ideal és que hi haja la màxima coherència entre fe i vida. Però dins del pluralisme existent, quin hauria de ser el criteri?
*tot allò que servesca per humanitzar la humanitat.
*tot allò que servesca per evangelitzar l’església.
*tot allò que servesca per bastir un País Valencià just, solidari, acollidor, sostenible i alegre.
Si fem això, celebrarem la memòria de Josep Antoni Comes, de Toni Català i de Juli Ciges, i l’esperit de tots tres i el del Ressuscitat aletejaran en la nostra autoconsciència.
Moltes gràcies.
No hay comentarios:
Publicar un comentario